Llei d'igualtat...el malefici continua

L'any 2007 el parlament espanyol va aprovar la Llei per la igualtat efectiva entre homes i dones.
Al preàmbul de la llei és defineix com “A estos efectos, la Ley establece principios de actuación de los Poderes Públicos, regula derechos y deberes de las personas físicas y jurídicas, tanto públicas como privadas, y prevé medidas destinadas a eliminar y corregir en los sectores público y privado, toda forma de discriminación por razón de sexo “
Aquesta llei pretén assegurar, d'una manera transversal, ( abarca àmbits que van des de la negociació col·lectiva, a drets de les integrants de les forces armades espanyoles, funcionàries, paritats en llistes electorals ...) el que haurien de ser fets espontanis en la jurisdicció espanyola.

Des de gran part dels moviments socials i sectors feministes radicals, s'ha criticat aquesta llei per ser un pedaç davant una discriminació social que a l'estat espanyol es materialitza amb 150 assassinats de mitjana anuals a mans de parelles o ex-parelles, situacions laborals irregulars, exclusivitat de la cura de la vida.
Aquesta crítica es visualitza sobretot en els “beneficis” de la flexibilitat laboral i les facilitats per a conciliació laboral que li donen a la dona. Amb aquests drets i aquestes facilitats, el que està fent és donar per suposat que la dona és la legitima persona que té la obligació a la cura de les persones, ja siguin nens, nenes, o persones majors, i que l'empresa i la feina no li dónen el temps suficient per a fer-ho.
Amb aquesta legislació, alhora està propiciant i perpetuant el nou model de dona del s.XXI, bona esposa i mare ( ara també gràcies a les facilitats per a la conciliació), bona treballadora a casa i externa a la llar, i amb un aspecte modern i juvenil.



Per unaltra banda cal destacar unaltre punt polèmic de la llei. La quota obligada de dones en determintats llocs rellevants com ara llistes electorals ( la forma més explícita de discriminació positiva) genera un sentiment social negatiu de favoritisme cap a les dones.
Aquesta segona crítica també ha estat adoptada per sectors conservadors, fet que és normal, ja que utilitzen qualsevol propaganda política amb cert suport social per a retallar en drets i llibertats.
El que és curios és aquesta crítica per part dels moviments socials.
Així en l'àmbit de polítiques socialdemòcrates, considerades no aptes per gran part d'aquests moviments, les crítiques esdevenen per la insuficiencia del cubriment o la pèssima qualitat dels servies públics. A títol d'exemple els moviment socials no implantarien un sistema de beques com el de l'actual estat espanyol, però malgrat no els agradi no demanen que el treguin ni afirmen fal·làcies com “ els pobres, pel fet de ser pobres no han de rebre més subsidis que els rics”, és a dir que s'accepta la discrimnació positiva de l'oprimir “pobre” com a vàl·lida. En canvi quan aquest àmbit és el de gènere, surgeixen més crítiques vers la discriminació positiva per ser dona. I és evident que qualsevol individu rupturista amb el sistema patriarcal no accepta les postures del PSOE en matèria de gènere com a vàl·lides, perquè creu en unaltre model de relacions personals, que cal cultivar des de l'educació, però, igual que podria passar amb el sistema de beques, no demana que es suprimeixi per a retrocedir a la situació anterior, sinó que cal suprimir la reforma quan s'avanci cap a la ruptura.
En el temà sexe-genere, dins els moviments socials existeix un tabú i un fre a revolucionar en aquest tema.
Un altre exemple d'aquesta última afirmació, és la dicotomia sexe-gènere i els enfrontaments que comporta entre organitzacions i moviments socials, tot estigmatitzant qui “innova” i aposta per noves teories revolucionàires. Entrant altre cop en comparacions, qui innova en mètodes econòmics, ecològics, o d'acció reivindicativa no és tractat com a extremista, ni com a irracional, mentre que aquests adjectius han sigut aplicats a molts defensors de la teoria Queer.
Concluint, podem entendre que aquesta llei ha sigut positiva a nivell pragmàticsper a moltes dones “corrents”, si és que es compleix i els drets que propugnen s'exceceixen.
Alhora ha resultat dolenta per al moviment feminista i antipatriarcal. En primer lloc ha generat una ruptura interna sobre la valoració d'aquesta llei, i en segon lloc ha provocat un abisme entre activistes i dones no implicades, ja que veuen que es reclamen coses que ja els assegura una llei ( igual que va passar amb la llei sobre els matrimonis homosexuals).
Altra vegada el poder establert ha agafat part de les demandes dels moviments socials i les ha legislat, per a deslegitimar-los posteriorment.

El meu país. Cor i cap.

Fa molt de temps que tinc pendent escriure sobre el meu país, la meva nació, el meu somni. L'estimo. Sí, molt, i reconec que primer era reàcia a vincular sentiments amb projectes polítics en un principi racionals.
Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació.
Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà).
Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia.
Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons el meu parer...)

Escrites estan. Les típiques cultura, llengua i territori, les quals serviexen per argumentar en un apassionat debat sobre si Espanya o Països Catalans.

La definició que més m'agrada és la d'Stalin, (i no feu com els incults que senten a parlar d'Stalin i es posen les mans a les orelles i no escolten...)

"Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura"

Però, i què? en el fons, després de 300 anys ( i depén de com ho mirem, en política exterior i altres afers més de 500) subordinats sota el jou Espanyol i Francés qualsevol persona podria canviar gralles per toros, català per espanyol, renaixença per siglo de oro, ... i jo no hi estaria d'acord, però pot arribar a convèncer ( suposo)

Amb tot això vull dir únicament que som una nació perquè ho sentim. I perquè volem.
Sí. És amor, amor a una terra i a la llibertat que aquesta es mereix.

La pastilla de l'endemà ...

Altre cop els mateixos de sempre es pregunten si és moralment correcte subministrar pastilles del dia després a les farmàcies i a majors de 16 anys.
Anem per parts.
En primer lloc, quan fins ara una noia anava al metge per a demanar la pastilla la cosa anava de tal manera que, si la infermera era amable et mirava amb cara de “pobra criatura quin espant” i si era estúpida et deia “ a la teva edat i fent aquestes coses”. Era l'únic entrebanc. L'entrega era idèntica a la d'una farmàcia, per tant només hi veig coses bones; serà més accessible per a la població en general ( númericament hi ha més farmàcies que ambulatoris) i no col·lapsarà la sanitat pública.
En segon lloc, amb 16 anys, una noia hauria de tenir l'autonomia personal per decidir si manté relacions sexuals amb algú i si hi té algun problema en aquesta poder-lo solucionar sense la intromissió de ningú: ni de cap home ni dels seus progenitors.
El vostre discurs, repapieja per totes bandes. Si voleu evitar embarassos i malalties evitem que aquest tema sigui un tema tabú en l'educació dels i les adolescents. Que en puguin parlar obertament sense escàndols ni criminalitzacionsl.
I sobretot autonomia, dret a decidit.
En el tema sexual, ( gairebé en l'únic) l'autonomia individual és el que aporta el bé col·lectiu.

Que el vostre nom no s'esborri de la història. (III) Phoolan Devi

Phoolan Devi era India.
La seva història em va conmocionar. Des de ben petita va rebre maltractaments per homes, violacions col·lectives, intents de lapidació per pròpies dones.
I va agafar el fusell. I es va venjar un per un de tots aquells homes que havien fet de la seva vida una misèria.

Tot un referent per a mi. Després de passar uns anys a la presó i beneficiar-se d'un indult ( evidentment fins i tot la justícia India li va conmocionar la història) va morir assassinada.

Si mai s'hagués venjat dels seus agressors ( més de 50, entre ells policies i alts funcionaris) la seva història hagués estat com una més, entre tantes de les aberracions que es produieixen diariament al món.

Espero que també sigui un referent per a vosaltres. Subversió i no claudicació.
Davant alló que ens fa més febles hem de plantar cara i sobreposar-nos.
Davant cada home que ens digui que amb uns quilos de menys estariem més maques. Davant cada home que ens digui que amb la faldilla més curta guanyariem punts per anar al llit amb ell. Davant cada home que ens digui que el nostre lloc és cuidar les criatures. Davant cada home que ens digui que no sabem conduïr. Davant cada home que ens digui que no som capaces. Davant cada home que ens vulgui excloure.

Perquè tot això, també es violència i només la podem combatre amb les idees clares i preseverància.

l'educació? Laica si us plau.

Fa ja uns dies, un jutge de Valladolid va dictar una sentència en la que obligava a una escola pública d'aquesta mateixa localitat a retirar els crucifixos de les aules, ( fet que ha esparverat l'ala més conservadora ( i també pseudoprogressista, com sempre) de l'Estat Espanyol.
De fet, també m'ha esparverat a mi.
És completament indignant ( a més a més en ple debat sobre l'ensenyament públic) que en una escola pública s'hi vulneri un principi bàsic de qualsevol règim liberal-social com ho és el que ens concerna, tanta llibertat que propugnen per altres coses...
L'argument de l'escola és que les criatures necessiten moralitat. Doncs, si, evidentment, tothom necessita uns principis morals que el regeixin, altrament anomenats valors. I en una escola pública, estaria bé que s'eduqués des del cientifisme crític, i per a fomentar la recerca de valors mundans racionals, i per tant, justos, i no la fe cega en uns dogmes de fa més de 3000 anys.

VI TROBADA D'ESTUDIANTS DEL SEPC

la percepció de les coses

Recentment un professor em va encomanar la missió de desxifrar un estudi d'unes noies de Navarra, escrit en anglès, sobre la dedicació de les dones i els homes a les tasques domèstiques. A part que les estadistiques eren alucinants, i que l'empirisme pot demostrar el prefaci de l'anàlisi socialista de l'alliberament de gènere, em vaig quedar amb una part de l'estudi que mai m'havia plantejat.

Es van trobar amb un problema d'esbiaixament.
L'estudi es basava en el temps que dedicava el sexe X i el sexe Y en cada tasca domèstica. En el capítol dedicat a criatures és on ens trobem la desagradable sorpresa.
Per la majoria d'homes, estar al parc amb els seus fills, era considerat com a temps de tasca domèstica, com a afer obligat i feixuc.
A l'altre extrem, trobem moltes dones, que els temps que trigaven en portar i recollir la criatura de l'escola bressol el describien com a temps d'oci. ( la natura els ho deu dir ... )

Això em va fer reflexionar sobre les percepcions de les coses.
Jo, segueixo creient una mica en les veritats absolutes, ja em disculpareu.

p.d: unaltra dada interessant, era que la majoria, crec que un 77% d'homes, davant dels seus fills no col·laboraven en les tasques domèstiques! Veiem doncs la pereptuació visual dels rols de gènere...