Com que no disposo de massa temps per actualitzar, us deixo amb un article publicat a l'Accent, molt bo, el qual comparteixo totalment.
span style="font-weight:bold;">El que és bo per a mi és bo per a l’altra…
Maria Oliver, Granollers
Dimecres, 21 d'octubre de 2009 14:03
"La dona al món islàmic està vexada, maltractada i humiliada", "la dona del tercer món no mana a casa", "cal fer programes d'ajuda i solidaritat amb les dones immigrants i les que viuen al tercer món" són afirmacions que d'un temps ençà m'han fet reflexionar sobre la necessitat de revisar la visió que tenim sobre les dones que formen part d'altres realitats culturals i que pateixen estigmatització justament per assignar-les ignorància i conservadorisme.
Sobre seu pesen molts prejudicis etnocèntrics i de manera acrítica ens unim al discurs evolucionista del progrés: assignem a les dones una situació pitjor quant més endarrerida considerem que és la cultura de la qual formen part. Si no corregim aquesta interpretació ens condueix indefugiblement a l'etnocentrisme ja que correm el risc de veure les diferències de la situació de les dones d'altres cultures com a endarreriment en comparació amb la nostra.
Aquesta simplificació resulta del tot perillosa ja que no permet veure sovint les reivindicacions de les altres dones més que com a mostres de menor maduresa i autoconsciència en comparació amb els nostres projectes i reivindicacions feministes.
Ens trobem, des d'institucions, col·lectius feministes o ONG, que projectes que es realitzen amb “bones intencions” (el món n'és ple, de bones intencions!) amb la voluntat d'”ajudar” les dones d'altres parts del món, acabin esdevenint eines de manipulació de la seva realitat.
En definitiva, amb aquesta acció política acabem constituint-nos en el model a seguir i al qual esperem que arribin les dones d'arreu del món. Davant d'aquesta situació, caldria un canvi radical de perspectiva que permetés considerar la societat més rica com més diversa, entenent la diversitat cultural doncs, també des de l'òptica de gènere.
Aquesta nova perspectiva implica, tanmateix, copsar la societat com a escenari de lluites internes i entendre, en conseqüència, les dones com a subjectes actius en cadascuna de les cultures, capaces de plantejar lluites i reivindicacions pròpies que poden o no coincidir amb les nostres, però que es basen en llurs experiències històriques.
En paraules de la doctora Elbaz, de l'Associació per a la Solidaritat de les Dones Àrabs: "Aquesta actitud 'protectora' de les dones occidentals, a més de mostrar una gran miopia està relacionada amb interioritzats mecanismes colonials i amb el seu sentiment de superioritat. Elles decideixen quins són els nostres problemes, com hem d'enfrontar-nos a ells, sense ni tan sols preocupar-se d'adquirir les eines per a conèixer les nostres preocupacions, sense conèixer la nostra cultura [i] el nostre grau de desenvolupament."
Potser que en prenem nota.
20/11/2009
19/07/2009
Llei d'igualtat...el malefici continua
L'any 2007 el parlament espanyol va aprovar la Llei per la igualtat efectiva entre homes i dones.
Al preàmbul de la llei és defineix com “A estos efectos, la Ley establece principios de actuación de los Poderes Públicos, regula derechos y deberes de las personas físicas y jurídicas, tanto públicas como privadas, y prevé medidas destinadas a eliminar y corregir en los sectores público y privado, toda forma de discriminación por razón de sexo “
Aquesta llei pretén assegurar, d'una manera transversal, ( abarca àmbits que van des de la negociació col·lectiva, a drets de les integrants de les forces armades espanyoles, funcionàries, paritats en llistes electorals ...) el que haurien de ser fets espontanis en la jurisdicció espanyola.
Des de gran part dels moviments socials i sectors feministes radicals, s'ha criticat aquesta llei per ser un pedaç davant una discriminació social que a l'estat espanyol es materialitza amb 150 assassinats de mitjana anuals a mans de parelles o ex-parelles, situacions laborals irregulars, exclusivitat de la cura de la vida.
Aquesta crítica es visualitza sobretot en els “beneficis” de la flexibilitat laboral i les facilitats per a conciliació laboral que li donen a la dona. Amb aquests drets i aquestes facilitats, el que està fent és donar per suposat que la dona és la legitima persona que té la obligació a la cura de les persones, ja siguin nens, nenes, o persones majors, i que l'empresa i la feina no li dónen el temps suficient per a fer-ho.
Amb aquesta legislació, alhora està propiciant i perpetuant el nou model de dona del s.XXI, bona esposa i mare ( ara també gràcies a les facilitats per a la conciliació), bona treballadora a casa i externa a la llar, i amb un aspecte modern i juvenil.
Per unaltra banda cal destacar unaltre punt polèmic de la llei. La quota obligada de dones en determintats llocs rellevants com ara llistes electorals ( la forma més explícita de discriminació positiva) genera un sentiment social negatiu de favoritisme cap a les dones.
Aquesta segona crítica també ha estat adoptada per sectors conservadors, fet que és normal, ja que utilitzen qualsevol propaganda política amb cert suport social per a retallar en drets i llibertats.
El que és curios és aquesta crítica per part dels moviments socials.
Així en l'àmbit de polítiques socialdemòcrates, considerades no aptes per gran part d'aquests moviments, les crítiques esdevenen per la insuficiencia del cubriment o la pèssima qualitat dels servies públics. A títol d'exemple els moviment socials no implantarien un sistema de beques com el de l'actual estat espanyol, però malgrat no els agradi no demanen que el treguin ni afirmen fal·làcies com “ els pobres, pel fet de ser pobres no han de rebre més subsidis que els rics”, és a dir que s'accepta la discrimnació positiva de l'oprimir “pobre” com a vàl·lida. En canvi quan aquest àmbit és el de gènere, surgeixen més crítiques vers la discriminació positiva per ser dona. I és evident que qualsevol individu rupturista amb el sistema patriarcal no accepta les postures del PSOE en matèria de gènere com a vàl·lides, perquè creu en unaltre model de relacions personals, que cal cultivar des de l'educació, però, igual que podria passar amb el sistema de beques, no demana que es suprimeixi per a retrocedir a la situació anterior, sinó que cal suprimir la reforma quan s'avanci cap a la ruptura.
En el temà sexe-genere, dins els moviments socials existeix un tabú i un fre a revolucionar en aquest tema.
Un altre exemple d'aquesta última afirmació, és la dicotomia sexe-gènere i els enfrontaments que comporta entre organitzacions i moviments socials, tot estigmatitzant qui “innova” i aposta per noves teories revolucionàires. Entrant altre cop en comparacions, qui innova en mètodes econòmics, ecològics, o d'acció reivindicativa no és tractat com a extremista, ni com a irracional, mentre que aquests adjectius han sigut aplicats a molts defensors de la teoria Queer.
Concluint, podem entendre que aquesta llei ha sigut positiva a nivell pragmàticsper a moltes dones “corrents”, si és que es compleix i els drets que propugnen s'exceceixen.
Alhora ha resultat dolenta per al moviment feminista i antipatriarcal. En primer lloc ha generat una ruptura interna sobre la valoració d'aquesta llei, i en segon lloc ha provocat un abisme entre activistes i dones no implicades, ja que veuen que es reclamen coses que ja els assegura una llei ( igual que va passar amb la llei sobre els matrimonis homosexuals).
Altra vegada el poder establert ha agafat part de les demandes dels moviments socials i les ha legislat, per a deslegitimar-los posteriorment.
Al preàmbul de la llei és defineix com “A estos efectos, la Ley establece principios de actuación de los Poderes Públicos, regula derechos y deberes de las personas físicas y jurídicas, tanto públicas como privadas, y prevé medidas destinadas a eliminar y corregir en los sectores público y privado, toda forma de discriminación por razón de sexo “
Aquesta llei pretén assegurar, d'una manera transversal, ( abarca àmbits que van des de la negociació col·lectiva, a drets de les integrants de les forces armades espanyoles, funcionàries, paritats en llistes electorals ...) el que haurien de ser fets espontanis en la jurisdicció espanyola.
Des de gran part dels moviments socials i sectors feministes radicals, s'ha criticat aquesta llei per ser un pedaç davant una discriminació social que a l'estat espanyol es materialitza amb 150 assassinats de mitjana anuals a mans de parelles o ex-parelles, situacions laborals irregulars, exclusivitat de la cura de la vida.
Aquesta crítica es visualitza sobretot en els “beneficis” de la flexibilitat laboral i les facilitats per a conciliació laboral que li donen a la dona. Amb aquests drets i aquestes facilitats, el que està fent és donar per suposat que la dona és la legitima persona que té la obligació a la cura de les persones, ja siguin nens, nenes, o persones majors, i que l'empresa i la feina no li dónen el temps suficient per a fer-ho.
Amb aquesta legislació, alhora està propiciant i perpetuant el nou model de dona del s.XXI, bona esposa i mare ( ara també gràcies a les facilitats per a la conciliació), bona treballadora a casa i externa a la llar, i amb un aspecte modern i juvenil.
Per unaltra banda cal destacar unaltre punt polèmic de la llei. La quota obligada de dones en determintats llocs rellevants com ara llistes electorals ( la forma més explícita de discriminació positiva) genera un sentiment social negatiu de favoritisme cap a les dones.
Aquesta segona crítica també ha estat adoptada per sectors conservadors, fet que és normal, ja que utilitzen qualsevol propaganda política amb cert suport social per a retallar en drets i llibertats.
El que és curios és aquesta crítica per part dels moviments socials.
Així en l'àmbit de polítiques socialdemòcrates, considerades no aptes per gran part d'aquests moviments, les crítiques esdevenen per la insuficiencia del cubriment o la pèssima qualitat dels servies públics. A títol d'exemple els moviment socials no implantarien un sistema de beques com el de l'actual estat espanyol, però malgrat no els agradi no demanen que el treguin ni afirmen fal·làcies com “ els pobres, pel fet de ser pobres no han de rebre més subsidis que els rics”, és a dir que s'accepta la discrimnació positiva de l'oprimir “pobre” com a vàl·lida. En canvi quan aquest àmbit és el de gènere, surgeixen més crítiques vers la discriminació positiva per ser dona. I és evident que qualsevol individu rupturista amb el sistema patriarcal no accepta les postures del PSOE en matèria de gènere com a vàl·lides, perquè creu en unaltre model de relacions personals, que cal cultivar des de l'educació, però, igual que podria passar amb el sistema de beques, no demana que es suprimeixi per a retrocedir a la situació anterior, sinó que cal suprimir la reforma quan s'avanci cap a la ruptura.
En el temà sexe-genere, dins els moviments socials existeix un tabú i un fre a revolucionar en aquest tema.
Un altre exemple d'aquesta última afirmació, és la dicotomia sexe-gènere i els enfrontaments que comporta entre organitzacions i moviments socials, tot estigmatitzant qui “innova” i aposta per noves teories revolucionàires. Entrant altre cop en comparacions, qui innova en mètodes econòmics, ecològics, o d'acció reivindicativa no és tractat com a extremista, ni com a irracional, mentre que aquests adjectius han sigut aplicats a molts defensors de la teoria Queer.
Concluint, podem entendre que aquesta llei ha sigut positiva a nivell pragmàticsper a moltes dones “corrents”, si és que es compleix i els drets que propugnen s'exceceixen.
Alhora ha resultat dolenta per al moviment feminista i antipatriarcal. En primer lloc ha generat una ruptura interna sobre la valoració d'aquesta llei, i en segon lloc ha provocat un abisme entre activistes i dones no implicades, ja que veuen que es reclamen coses que ja els assegura una llei ( igual que va passar amb la llei sobre els matrimonis homosexuals).
Altra vegada el poder establert ha agafat part de les demandes dels moviments socials i les ha legislat, per a deslegitimar-los posteriorment.
19/06/2009
El meu país. Cor i cap.
Fa molt de temps que tinc pendent escriure sobre el meu país, la meva nació, el meu somni. L'estimo. Sí, molt, i reconec que primer era reàcia a vincular sentiments amb projectes polítics en un principi racionals.
Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació.
Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà).
Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia.
Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons el meu parer...)
Escrites estan. Les típiques cultura, llengua i territori, les quals serviexen per argumentar en un apassionat debat sobre si Espanya o Països Catalans.
La definició que més m'agrada és la d'Stalin, (i no feu com els incults que senten a parlar d'Stalin i es posen les mans a les orelles i no escolten...)
"Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura"
Però, i què? en el fons, després de 300 anys ( i depén de com ho mirem, en política exterior i altres afers més de 500) subordinats sota el jou Espanyol i Francés qualsevol persona podria canviar gralles per toros, català per espanyol, renaixença per siglo de oro, ... i jo no hi estaria d'acord, però pot arribar a convèncer ( suposo)
Amb tot això vull dir únicament que som una nació perquè ho sentim. I perquè volem.
Sí. És amor, amor a una terra i a la llibertat que aquesta es mereix.
Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació.
Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà).
Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia.
Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons el meu parer...)
Escrites estan. Les típiques cultura, llengua i territori, les quals serviexen per argumentar en un apassionat debat sobre si Espanya o Països Catalans.
La definició que més m'agrada és la d'Stalin, (i no feu com els incults que senten a parlar d'Stalin i es posen les mans a les orelles i no escolten...)
"Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura"
Però, i què? en el fons, després de 300 anys ( i depén de com ho mirem, en política exterior i altres afers més de 500) subordinats sota el jou Espanyol i Francés qualsevol persona podria canviar gralles per toros, català per espanyol, renaixença per siglo de oro, ... i jo no hi estaria d'acord, però pot arribar a convèncer ( suposo)
Amb tot això vull dir únicament que som una nació perquè ho sentim. I perquè volem.
Sí. És amor, amor a una terra i a la llibertat que aquesta es mereix.
26/05/2009
La pastilla de l'endemà ...
Altre cop els mateixos de sempre es pregunten si és moralment correcte subministrar pastilles del dia després a les farmàcies i a majors de 16 anys.
Anem per parts.
En primer lloc, quan fins ara una noia anava al metge per a demanar la pastilla la cosa anava de tal manera que, si la infermera era amable et mirava amb cara de “pobra criatura quin espant” i si era estúpida et deia “ a la teva edat i fent aquestes coses”. Era l'únic entrebanc. L'entrega era idèntica a la d'una farmàcia, per tant només hi veig coses bones; serà més accessible per a la població en general ( númericament hi ha més farmàcies que ambulatoris) i no col·lapsarà la sanitat pública.
En segon lloc, amb 16 anys, una noia hauria de tenir l'autonomia personal per decidir si manté relacions sexuals amb algú i si hi té algun problema en aquesta poder-lo solucionar sense la intromissió de ningú: ni de cap home ni dels seus progenitors.
El vostre discurs, repapieja per totes bandes. Si voleu evitar embarassos i malalties evitem que aquest tema sigui un tema tabú en l'educació dels i les adolescents. Que en puguin parlar obertament sense escàndols ni criminalitzacionsl.
I sobretot autonomia, dret a decidit.
En el tema sexual, ( gairebé en l'únic) l'autonomia individual és el que aporta el bé col·lectiu.
Anem per parts.
En primer lloc, quan fins ara una noia anava al metge per a demanar la pastilla la cosa anava de tal manera que, si la infermera era amable et mirava amb cara de “pobra criatura quin espant” i si era estúpida et deia “ a la teva edat i fent aquestes coses”. Era l'únic entrebanc. L'entrega era idèntica a la d'una farmàcia, per tant només hi veig coses bones; serà més accessible per a la població en general ( númericament hi ha més farmàcies que ambulatoris) i no col·lapsarà la sanitat pública.
En segon lloc, amb 16 anys, una noia hauria de tenir l'autonomia personal per decidir si manté relacions sexuals amb algú i si hi té algun problema en aquesta poder-lo solucionar sense la intromissió de ningú: ni de cap home ni dels seus progenitors.
El vostre discurs, repapieja per totes bandes. Si voleu evitar embarassos i malalties evitem que aquest tema sigui un tema tabú en l'educació dels i les adolescents. Que en puguin parlar obertament sense escàndols ni criminalitzacionsl.
I sobretot autonomia, dret a decidit.
En el tema sexual, ( gairebé en l'únic) l'autonomia individual és el que aporta el bé col·lectiu.
28/04/2009
Que el vostre nom no s'esborri de la història. (III) Phoolan Devi
Phoolan Devi era India.
La seva història em va conmocionar. Des de ben petita va rebre maltractaments per homes, violacions col·lectives, intents de lapidació per pròpies dones.
I va agafar el fusell. I es va venjar un per un de tots aquells homes que havien fet de la seva vida una misèria.
Tot un referent per a mi. Després de passar uns anys a la presó i beneficiar-se d'un indult ( evidentment fins i tot la justícia India li va conmocionar la història) va morir assassinada.
Si mai s'hagués venjat dels seus agressors ( més de 50, entre ells policies i alts funcionaris) la seva història hagués estat com una més, entre tantes de les aberracions que es produieixen diariament al món.
Espero que també sigui un referent per a vosaltres. Subversió i no claudicació.
Davant alló que ens fa més febles hem de plantar cara i sobreposar-nos.
Davant cada home que ens digui que amb uns quilos de menys estariem més maques. Davant cada home que ens digui que amb la faldilla més curta guanyariem punts per anar al llit amb ell. Davant cada home que ens digui que el nostre lloc és cuidar les criatures. Davant cada home que ens digui que no sabem conduïr. Davant cada home que ens digui que no som capaces. Davant cada home que ens vulgui excloure.
Perquè tot això, també es violència i només la podem combatre amb les idees clares i preseverància.
La seva història em va conmocionar. Des de ben petita va rebre maltractaments per homes, violacions col·lectives, intents de lapidació per pròpies dones.
I va agafar el fusell. I es va venjar un per un de tots aquells homes que havien fet de la seva vida una misèria.
Tot un referent per a mi. Després de passar uns anys a la presó i beneficiar-se d'un indult ( evidentment fins i tot la justícia India li va conmocionar la història) va morir assassinada.
Si mai s'hagués venjat dels seus agressors ( més de 50, entre ells policies i alts funcionaris) la seva història hagués estat com una més, entre tantes de les aberracions que es produieixen diariament al món.
Espero que també sigui un referent per a vosaltres. Subversió i no claudicació.
Davant alló que ens fa més febles hem de plantar cara i sobreposar-nos.
Davant cada home que ens digui que amb uns quilos de menys estariem més maques. Davant cada home que ens digui que amb la faldilla més curta guanyariem punts per anar al llit amb ell. Davant cada home que ens digui que el nostre lloc és cuidar les criatures. Davant cada home que ens digui que no sabem conduïr. Davant cada home que ens digui que no som capaces. Davant cada home que ens vulgui excloure.
Perquè tot això, també es violència i només la podem combatre amb les idees clares i preseverància.
07/04/2009
l'educació? Laica si us plau.
Fa ja uns dies, un jutge de Valladolid va dictar una sentència en la que obligava a una escola pública d'aquesta mateixa localitat a retirar els crucifixos de les aules, ( fet que ha esparverat l'ala més conservadora ( i també pseudoprogressista, com sempre) de l'Estat Espanyol.
De fet, també m'ha esparverat a mi.
És completament indignant ( a més a més en ple debat sobre l'ensenyament públic) que en una escola pública s'hi vulneri un principi bàsic de qualsevol règim liberal-social com ho és el que ens concerna, tanta llibertat que propugnen per altres coses...
L'argument de l'escola és que les criatures necessiten moralitat. Doncs, si, evidentment, tothom necessita uns principis morals que el regeixin, altrament anomenats valors. I en una escola pública, estaria bé que s'eduqués des del cientifisme crític, i per a fomentar la recerca de valors mundans racionals, i per tant, justos, i no la fe cega en uns dogmes de fa més de 3000 anys.
De fet, també m'ha esparverat a mi.
És completament indignant ( a més a més en ple debat sobre l'ensenyament públic) que en una escola pública s'hi vulneri un principi bàsic de qualsevol règim liberal-social com ho és el que ens concerna, tanta llibertat que propugnen per altres coses...
L'argument de l'escola és que les criatures necessiten moralitat. Doncs, si, evidentment, tothom necessita uns principis morals que el regeixin, altrament anomenats valors. I en una escola pública, estaria bé que s'eduqués des del cientifisme crític, i per a fomentar la recerca de valors mundans racionals, i per tant, justos, i no la fe cega en uns dogmes de fa més de 3000 anys.
04/04/2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
